Una trampa per a mitigar la nostra ferida. BUKOWSKI
Parlant pràcticament
les grans paraules dels grans homes
no són tan grans
ni les grans nacions ni les grans belleses
deixen res més que restes
de fama que poc a poc
seran reduïdes a polç
les grans guerres no són grans,
ni els grans poemes
ni les llegendes primigènies
Tampoc les morts tristes
són tan tristes ara,
i el fracàs no fou res més
que una trampa
per a poder anar tirant
la fama i l’amor
res més que una trampa per a mitigar la nostra ferida
i com el foc que es torna cendra i el ferro
rovell, així ens fem
savis
i després
no tan savis
i ens asseim en cadires
i miram vells mapes,
guerres acabades, amors acabats, vides acabades
i veiem un nen que juga com un mico,
donem copets a la pipa i badallem,
tanquem els ulls i ens adormim
les paraules boniques
com les dones boniques
s’arruguen i moren.
distòpies
Sense arrossegar-nos pels fangars del pessimisme, i sempre tenint en compte que la veu, la mirada de qui parla, en aquest cas un que té 63 anys, que en el seu moment va viure l’anhel col.lectiu de la utopia, podem pensar que potser no ens encaminam cap a un món que faci possible entreveure qualcom d’utòpic, ans el contrari, la distopia.
Molts pensadors i filòsofs publiquen els seus pensaments envers aquest tema: avenç del capitalisme especulador, global, la gran influència que aquest exerceix en els governs de potències i països, la gran voracitat que manifesta i, d’altra banda, la poca oposició que troba en la població, sindicats, partits d’esquerra, que sovint estan implicats en les corrupcions i interessos de bancs i grans empreses. Així, es veu que una gran despolitització es va escampant en la població, indefensa en molts casos, davant la ineficàcia dels clàssics medis sindicals de defensa dels interessos populars… campi qui pugui!
La raó sobrevalorada té en comú amb l’absolutisme polític que baix el seu domini l’individu s’empobreix
Die Müdigkeitsgesellschaft (La societat del cansament) Byung-Chul Han
Del següent conte de Kafka, Prometeu, en parla Byung-Chul al pròleg del seu llibre “La societat del cansament”.
Ens diu que “El mite de Prometeu es pot reinterpretar com una escena de l’aparell psíquic del subjecte de rendiment contemporani, que es violenta a si mateix, que està en guerra amb si mateix… el subjecte de rendiment, que es creu lliure, es troba tan encadenat com Prometeu. L’àguila que es menja el seu fetge és el seu “alter ego” amb el qual està en guerra… la relació de Prometeu i l’àguila és una relació amb si mateix, una relació d’auto explotació. El dolor del fetge és el cansament. Així, Prometeu, com a subjecte d’auto explotació, esdevé víctima d’un cansament infinit. És la figura originaria de la societat del cansament.”
Per acabar el pròleg “Aquest assaig finalitza amb la reflexió d’un cansament curatiu, com el cansament que imagina Kafka, un cansament que cura la ferida.”
PROMETEU / Franz Kafka
De Prometeu ens en parlen quatre llegendes. Segons la primera, per haver divulgat entre els homes secrets dels déus, fou encadenat en el Caucas, i els deus enviaven àguiles a cruspir-se el seu fetge, que sempre tornava a créixer.
Una segona, segons la qual a causa del gran dolor que li produïen les picades, s’anà prement contra la roca fins a confondre’s amb ella.
La tercera ens diu que a mesura que anaren passant els segles i els mil·lennis, la seva traició fou oblidada; oblidaren els déus, les àguiles oblidaren i fins ell mateix oblidà.
Segons la quarta, tots es cansaren d’aquesta absurditat. Es cansaren els déus, les àguiles es cansaren, la ferida, cansada, es va tancar.
Quedà la inexplicable cadena de muntanyes… la llegenda tracta d’explicar l’inexplicable. Ja que té en el seu orígen un fonament de veritat, necessàriament ha d’acabar en l’inexplicable.
COM PER A CONFONDRE’S (A s’y méprendre, A. V. de l’Isle-Adam, 1883) Traducció lliure per l’autor del blog
Un matí gris de novembre baixava pels molls tot caminant de pressa. Un plugim fred mullava l’atmosfera. Vianants foscs, trists sota paraigües deformats, s’entrecreuaven.
El Sena grogós arrossegava els mercants que semblaven abellots enormes. En els ponts, el vent colpejava amb violència els barrets que els seus propietaris disputaven a l’espai amb gestes i contorsions, oferint un espectacle llastimós.
Les meves idees eren pàl·lides i tèrboles; la preocupació per una cita amb uns homes de negocis acordada la nit anterior, em pertorbava la imaginació. Tenia el temps just; vaig decidir d’aixoplugar-me sota la teulada d’un portal des d’on em seria més còmode d’esperar que passés un cotxe de cavalls.
En aquest moment vaig veure, just a la meva vora, l’entrada d’un edifici quadrat, d’aspecte burgès. Havia sorgit de la boira com un fantasma de pedra i, malgrat la rigidesa de la seva arquitectura, tot i el baf trist i fantàstic que el rodejava, hi vaig endevinar una mena d’hospitalitat cordial que em tranquilitzà l’esperit.
“Segurament”, vaig pensar, “els habitants d’aquesta casa són persones sedentàries. Aquest llindar convida a ser traspassat: tanmateix, què no és oberta la porta?” Així doncs, amb la major educació del món, amb aire satisfet i el barret a la mà – meditant, fins i tot, una cançó per a la senyora de la casa-, vaig entrar somrient i em vaig trobar, directament, davant una sala de sostre envidrat des d’on relliscava el dia, lívid. A les columnes hi havia roba penjada, bufandes, barrets. Taules de marbre parades arreu de la sala.Individus amb les cames estirades, el cap engallat, l’esguard fix, amb aire positivista, semblaven meditar. Els ulls sense pensament, els rostres del mateix color de l’envidrat. Hi havia carpetes, papers escampats vora de cada un d’ells.
Aleshores me’n vaig adonar que la senyora de la casa, que jo esperava que m’acollís amb amabilitat, no era d’altra que la mort. Em vaig fixar en els meus amfitrions; certament, per tal de fugir de les preocupacions de l’existència fastigosa, la major part dels qui ocupaven la sala havien assassinat el seu propi cos, esperant així més benestar. De fora, barrejat amb el barbull de les aixetes que regaven aquelles restes mortals, em va arribar el renou del rodar d’un cotxe de cavalls. S’aturà davant la casa, vaig pensar en els homes de negocis que m’esperaven i vaig fer cap al carrer.
El cotxe acabava de descarregar uns col·legials sorollosos que necessitaven veure la mort per a creure’s que existia. En veure el carruatge buit, vaig cridar: “Al Passatge de l’Òpera!”
Poc després, en els bulevards, el temps em va semblar més cobert, sense horitzont. Els arbusts, vegetació esquelètica, semblaven assenyalar, amb l’extrem de les branques negres, la presència dels vianants encara mig adormits. El cotxe accelerava. La gent, a través dels vidres, em feia pensar en l’aigua que corre. Arribat al meu destí vaig botar a la vorera i em vaig endinsar en el passatge ple de cares preocupades. A l’altre extrem hi havia l’entrada d’un cafè, avui consumit per un famós incendi (ja que la vida és un somni) i que es trobava relegat al fons d’una mena d’hangar, sota una bòveda quadrada d’aspecte lúgubre, les gotes de pluja que queien en la vidriera superior enfosquien encara més la pal·lida llum del sol.“És aquí on m’esperen, amb la copa a la mà, els ulls brillants i provocant el destí, els meus homes de negocis”. A l’entrada em vaig trobar, directament, en una sala on el dia hi queia des de d’alt, a través d’una vidriera, lívid. A les columnes hi havia roba penjada, bufandes, barrets. Taules de marbre parades arreu de la sala.
Individus que, amb les cames estirades, el cap engallat, l’esguard fix, amb aire positivista, semblaven meditar. Els ulls sense pensament, els rostres del mateix color de l’envidrat. Hi havia carpetes, papers escampats vora de cada un d’ells.
Aleshores me’n vaig adonar que la senyora de la casa, que jo esperava que m’acollísamb amabilitat, no era d’altra que la mort. Em vaig fixar en els meus amfitrions; certament, per tal de fugir de les preocupacions de l’existència fastigosa, la major part dels qui ocupaven la sala havien assassinat el seu propi cos, esperant així més benestar. De fora, barrejat amb el barbull de les aixetes que regaven aquelles restes mortals, em va arribar el renou del rodar d’un cotxe de cavalls. “Ben cert”, vaig pensar, “que aquest cotxer ha perdut l’enteniment per haver-me duit aquí, després de donar tantes voltes, al mateix lloc d’on hem partit. Tanmateix, ho confesso per evitar qualsevol error, la segona vegada és més sinistre que la primera…!”. Vaig tancar, doncs, novament en silenci la vidriera i me’n vaig tornar a casa, amb la ferma decissió de no fer negocis mai més!
Ho puc fer més tard? 