distòpies

Sense arrossegar-nos pels fangars del pessimisme, i sempre tenint en compte que la veu, la mirada de qui parla, en aquest cas un que té 63 anys, que en el seu moment va viure l’anhel col.lectiu de la utopia, podem pensar que potser no ens encaminam cap a un món que faci possible entreveure qualcom d’utòpic, ans el contrari, la distopia.

Molts pensadors i filòsofs publiquen els seus pensaments envers aquest tema: avenç del capitalisme especulador, global, la gran influència que aquest exerceix en els governs de potències i països, la gran voracitat que manifesta i, d’altra banda, la poca oposició que troba en la població, sindicats, partits d’esquerra, que sovint estan implicats en les corrupcions i interessos de bancs i grans empreses. Així, es veu que una gran despolitització es va escampant en la població, indefensa en molts casos, davant la ineficàcia dels clàssics medis sindicals de defensa dels interessos populars… campi qui pugui!