COM PER A CONFONDRE’S (A s’y méprendre, A. V. de l’Isle-Adam, 1883) Traducció lliure per l’autor del blog

   Un matí gris de novembre baixava pels molls tot caminant de pressa. Un plugim fred mullava l’atmosfera. Vianants foscs, trists sota paraigües deformats, s’entrecreuaven.

   El Sena grogós arrossegava els mercants que semblaven abellots enormes. En els ponts, el vent colpejava amb violència els barrets que els seus propietaris disputaven a l’espai amb gestes i contorsions, oferint un espectacle llastimós.

   Les meves idees eren pàl·lides i tèrboles; la preocupació per una cita amb uns homes de negocis acordada la nit anterior, em pertorbava la imaginació. Tenia el temps just; vaig decidir d’aixoplugar-me sota la teulada d’un portal des d’on em seria més còmode d’esperar que passés un cotxe de cavalls.

En aquest moment vaig veure, just a la meva vora, l’entrada d’un edifici quadrat, d’aspecte burgès. Havia sorgit de la boira com un fantasma de pedra i, malgrat la rigidesa de la seva arquitectura, tot i el baf trist i fantàstic que el rodejava, hi vaig endevinar una mena d’hospitalitat cordial que em tranquilitzà l’esperit.

   “Segurament”, vaig pensar, “els habitants d’aquesta casa són persones sedentàries. Aquest llindar convida a ser traspassat: tanmateix, què no és oberta la porta?” Així doncs, amb la major educació del món, amb aire satisfet i el barret a la mà – meditant, fins i tot, una cançó per a la senyora de la casa-, vaig entrar somrient i em vaig trobar, directament, davant una sala de sostre envidrat des d’on relliscava el dia, lívid. A les columnes hi havia roba penjada, bufandes, barrets. Taules de marbre parades arreu de la sala.Individus amb les cames estirades, el cap engallat, l’esguard fix, amb aire positivista, semblaven meditar. Els ulls sense pensament, els rostres del mateix color de l’envidrat. Hi havia carpetes, papers escampats vora de cada un d’ells.

   Aleshores me’n vaig adonar que la senyora de la casa, que jo esperava que m’acollís amb amabilitat, no era d’altra que la mort. Em vaig fixar en els meus amfitrions; certament, per tal de fugir de les preocupacions de l’existència fastigosa, la major part dels qui ocupaven la sala havien assassinat el seu propi cos, esperant així més benestar. De fora, barrejat amb el barbull de les aixetes que regaven aquelles restes mortals, em va arribar el renou del rodar d’un cotxe de cavalls. S’aturà davant la casa, vaig pensar en els homes de negocis que m’esperaven i vaig fer cap al carrer.

    El cotxe acabava de descarregar uns col·legials sorollosos que necessitaven veure la mort per a creure’s que existia. En veure el carruatge buit, vaig cridar: “Al Passatge de l’Òpera!”

   Poc després, en els bulevards, el temps em va semblar més cobert, sense horitzont. Els arbusts, vegetació esquelètica, semblaven assenyalar, amb l’extrem de les branques negres, la presència dels vianants encara mig adormits. El cotxe accelerava. La gent, a través dels vidres, em feia pensar en l’aigua que corre. Arribat al meu destí vaig botar a la vorera i em vaig endinsar en el passatge ple de cares preocupades. A l’altre extrem hi havia l’entrada d’un cafè, avui consumit per un famós incendi (ja que la vida és un somni) i que es trobava relegat al fons d’una mena d’hangar, sota una bòveda quadrada d’aspecte lúgubre, les gotes de pluja que queien en la vidriera superior enfosquien encara més la pal·lida llum del sol.“És aquí on m’esperen, amb la copa a la mà, els ulls brillants i provocant el destí, els meus homes de negocis”. A l’entrada em vaig trobar, directament, en una sala on el dia hi queia des de d’alt, a través d’una vidriera, lívid. A les columnes hi havia roba penjada, bufandes, barrets. Taules de marbre parades arreu de la sala.

Individus que, amb les cames estirades, el cap engallat, l’esguard fix, amb aire positivista, semblaven meditar. Els ulls sense pensament, els rostres del mateix color de l’envidrat. Hi havia carpetes, papers escampats vora de cada un d’ells.

   Aleshores me’n vaig adonar que la senyora de la casa, que jo esperava que m’acollísamb amabilitat, no era d’altra que la mort. Em vaig fixar en els meus amfitrions; certament, per tal de fugir de les preocupacions de l’existència fastigosa, la major part dels qui ocupaven la sala havien assassinat el seu propi cos, esperant així més benestar. De fora, barrejat amb el barbull de les aixetes que regaven aquelles restes mortals, em va arribar el renou del rodar d’un cotxe de cavalls. “Ben cert”, vaig pensar, “que aquest cotxer ha perdut l’enteniment per haver-me duit aquí, després de donar tantes voltes, al mateix lloc d’on hem partit. Tanmateix, ho confesso per evitar qualsevol error, la segona vegada és més sinistre que la primera…!”. Vaig tancar, doncs, novament en silenci la vidriera i me’n vaig tornar a casa, amb la ferma decissió de no fer negocis mai més!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s